El Santuari de Puiggraciós dirà adeu a les monges benedictines després de mig segle
Puiggraciós seguirà sent un espai de pregària, germanor, cultura i país però a partir d'aquest mes de juliol ho faran sense la comunitat benedictina que ha vetllat pel santuari des de 1973. La impossibilitat de mantenir el ritme organitzatiu entre el Monestir de Sant Pere de les Puel·les, a Barcelona, i Puiggraciós, sumada a l'envelliment natural de les tretze monges que formen la comunitat, ha precipitat aquesta decisió. La priora administradora del monestir, Roser Caminal, ha reconegut que, tot i el pes emocional de la marxa, la determinació ha estat fruit d’una anàlisi profunda de la realitat actual. Caminal explica que la convivència entre els dos centres d'activitat no ha estat possible però es mostra agraïda per l’estima rebuda.
La seva arribada, fa 53 anys, va ser en un context molt diferent quan la llavors abadessa de les benedictines, Clara Palomares, gestionada una gran comunitat. I van acceptar l’encàrrec de venir a Puiggraciós després que el cardenal, Narcís Jubany, donés el seu vistiplau. L’última de les religioses que viu a Puiggraciós, Maria Teresa Botey, s’emociona recordant tots els anys al santuari.
Amb la seva sortida, el relleu en el dia a dia de Puiggraciós serà assumit pels laics vinculats a l'espai, coordinats a través de l'Associació d'Amics de Puiggraciós. El Bisbat de Terrassa ha garantit que el santuari continuarà obert i mantenint la seva funció pastoral. Una de les integrants de l’entitat de laics, Cristina Iniesta, posa en valor el llegat que deixen les benedictines i l'esperança en aquesta nova etapa que s'obre a partir de la tardor.
Per acomiadar aquest més de mig segle d'història, s'està organitzant un acte popular i institucional que tindrà lloc el 7 de setembre, coincidint amb la vigília de la Nativitat de la Mare de Déu. L’objectiu és que sigui una jornada de retrobament per honorar la petjada de tantes benedictines que, des de la germana Rosa Julibert fins a les darreres responsables, han fet de Puiggraciós el que és avui per a la Garriga: un autèntic recer d'espiritualitat, germanor, cultura i país.
